Ni que dir que m’encanteria fer una cosa semblant, amb l’anonimat de la meva part, clar estar.
I una cosa segur, el freak aquest és ric del cagar, perque aquest vestit segurament val mig quilo.
En fi, un servidor per fi ha acabat els exàmens i per tant es pot dedicar a actualitzar i a escriure aquest post que ja feia setmanes que orbitava al voltant del forat negre que a vegades hem fa de cap.
A l’ho que anava, fa uns dies hem va agafar monu d’escoltar cerca cançó de Gabriela Robin (algun dia ja parlaré d’ella i de la teoria de Sharon Appleque hi ha al seu v oltant). La cançó en particular és diu Blue, o també coneguda com aquella cançó que sona quan un és víctima de la desesperació i els ulls se l’hi omplen de llàgrimes al veure per primera vegada l’últim episodi de Cowboy Bebop, que ja posaré quan acabi.
La qüestió és que aquesta cançó té una certa frase que m’encanta, la traducció aproximada de la qual seria “en el blau no hi ha blanc i negre”. I no deixa de ser una gran veritat, el blau no deixa de ser blau, més fosc o més clar per les variacions de la llum solar, però el cel sempre és d’un profund blau… el blanc i el negre sols és fruit de núvols passatgers que tard o d’hora desapareixeran per tornar a mostrar altre cop el color absolut del blau. No m’estranya, doncs, que la gran majoria de religions citin el “paradís” al cel… sempre allà dalt, sense deixar-se immutar per l’ho bo i l’ho dolent, blanc o negre… no se ben ve com explicar-me. Estic fos, he dormit poc i tinc el cerbell convertit en una barreja pudent d’aigua de castanyes i confeti… si demà estic més recuperat ja modificare tota aquesta reflexió existencial rara.
I per si algú ho pregunta…. tot es culpa de la Renfe i les meves empanades mirant per la finestra.
vigileu amb l’spoiler
Els curs quasi s’acaba, i els exàmens estan el caure i ja no parlem de treballs acumulats per pura vagància.
Per tant, avui posaré unes poques fotos fetes a la meva universitat on surt un servidor i els amics trobats en tan hermeneutic indret.
http://img413.imageshack.us/img413/1341/uni17nm3.jpg
…. el que jo ja us deia, estudiant ¬¬
http://img119.imageshack.us/img119/1221/uni16tx1.jpg
La Kaiser…. guanyadora moooolts cops. Llastima que marxi a Polonia, i amb ella les cartes.
http://img503.imageshack.us/img503/2135/uni09sn5.jpg
I si, la gent te por de mi. Pobres… ells si que saben el que es fan.
I aixo es tot de moment.
Post d’inauguració, suposo que en blogs acostuma a ser el mes important, ja que indicarà als pobres inconscients que aquí han caigut (per cert, hola) si aquest és un blog a recordar (per be o per mal, al cap i a la fi el que compta és ser recordat) i visitar recurrentment.
Per començar, crec que hauria de justificar el nom d’aquest blog. La veritat és que és d’allò més fàcil ja que sols he unit dos noms de llibres que sempre m’han cridat l’atenció. Podria parlar sobre Crónica del pájaro que da cuerda al mundo de Murakami, ja que per la meva desgracia les “Opinions sobre la vida del gat Murr” el tinc a la llarga pila de pendents per l’estiu, que no para de créixer setmana rera setmana. A aquest pas necessitaré un estiu nuclear (perquè… si existeixen els hiverns nuclears també poden existir els estius, no?) per poder llegir-ho tot.
Sobre la “Crónica …” de Murakami podria dir moltes coses, la principal que és exasperadament deliciós. I també una novel·la molt ambiciosa de Haruki Murakami, que ara es veu que està tant de moda… i com sempre les seves recents novel·les que tant es llueixen a mi hem semblen nyaps comparades amb les que ja havia llegit temps era temps, quan els japonesos encara eren llunyans, exòtics i aglutinats sota el nom de “xinus”. Tornant a la breu ressenya, Crónica del pájaro que da cuerda al mundo engoleix en un concert d’imatges que es debaten entre l’ho oníric i la realitat de una forma que fins Freud s’hauria perdut. Durant tota la lectura el que busquem són respostes, les mateixes respostes que cerca el seu protagonista Tooru Okada, personatge que després de 50 pagines ja veiem que, si depenem sols d’ell, no arribarem enlloc. I és que amb l’habilitat del gran narrador que és, no ens dóna peixet i per aquest motiu les respostes que conformen a Tooru Okada (es exasperant l’ho conformista que arriba a ser aquest home) no són mai suficients per al lector. Aleshores no ens queda més remei que fer-nos el nostre propi plat i menjar-nos-el. En resum, Murakami ens proposa els ingredients i nosaltres, si podem, ja intentarem la recepta.
Potser més endavant ja tornaré a parlar de Murakami, o si més no del meu encontre amb ell, però ara seria allargar-me massa i encara tinc feina per fer. És curiós com, quan un esta de feina fins les celles i te els exàmens a tocar, no fa sinó buscar maneres de explanar-se i distreure l’atenció cap a camins no productius acadèmicament. Si almenys hagués parlat de Pushkin… però ni això.
Mmmm…. queda per explicar el nom d’aquest primer missatge. Be, això és tan fàcil com fer un tallar i enganxar dels de tota la vida (informàticament parlant, clar). El vídeo és del 1991, però últimament s’està recuperant entre els youtubistes d’arreu. I és que no hi ha temps que no torna (fa un anys no es deixava votava, després es va poder votar i ara la gent no vol votar… no deixa de ser curiosa l’evolució) .
Si busqueu al google el nom del grup, Happatai, crec que hi ha una web d’aquelles que ni el seu autor deu recordar que la va crear que explica qui redimonis son.
La veritat és que la cançó enganxa…
