En fi, un servidor per fi ha acabat els exàmens i per tant es pot dedicar a actualitzar i a escriure aquest post que ja feia setmanes que orbitava al voltant del forat negre que a vegades hem fa de cap.

 

A l’ho que anava, fa uns dies hem va agafar monu d’escoltar cerca cançó de Gabriela Robin (algun dia ja parlaré d’ella i de la teoria de Sharon Appleque hi ha al seu v oltant). La cançó en particular és diu Blue, o també coneguda com aquella cançó que sona quan un és víctima de la desesperació i els ulls se l’hi omplen de llàgrimes al veure per primera vegada l’últim episodi de Cowboy Bebop, que ja posaré quan acabi.

 

La qüestió és que aquesta cançó té una certa frase que m’encanta, la traducció aproximada de la qual seria “en el blau no hi ha blanc i negre”. I no deixa de ser una gran veritat, el blau no deixa de ser blau, més fosc o més clar per les variacions de la llum solar, però el cel sempre és d’un profund blau… el blanc i el negre sols és fruit de núvols passatgers que tard o d’hora desapareixeran per tornar a mostrar altre cop el color absolut del blau. No m’estranya, doncs, que la gran majoria de religions citin el “paradís” al cel… sempre allà dalt, sense deixar-se immutar per l’ho bo i l’ho dolent, blanc o negre… no se ben ve com explicar-me. Estic fos, he dormit poc i tinc el cerbell convertit en una barreja pudent d’aigua de castanyes i confeti… si demà estic més recuperat ja modificare tota aquesta reflexió existencial rara.

 

I per si algú ho pregunta…. tot es culpa de la Renfe i les meves empanades mirant per la finestra.

  

 

vigileu amb l’spoiler