Hèrcules- Pare Atlas, m’envia Júpiter, i vol que et saludi de part seva, i que, en cas que tu estiguis fart d’aquest pes, jo me’l carregui durant unes hores, com ho vaig fer ja ni me’n recordo quants segles ha, per tal que puguis respirar i descansar una mica.

Atlas- T’ho agraeixo, benvolgut Herculet, i expresso també el meu reconeixement a la majestat de Júpiter. El món, però, s’ha tornat tan lleuger que pesa més aquesta capa que porto per abrigar-me de la neu; i si no fos que la voluntat de Júpiter m’obliga a quedar-me aquí palplantat i a tenir aquesta pilota sobre l’esquena, bé prou que me la posaria sota l’aixella o a la butxaca o me la penjaria balandrim-balandram d’un pèl de la barba, i m’ocuparia dels meus assumptes.

H.- ¿Com pot ser que s’hagui alleugerit tant? Ja m’he adonat que ha canviat d’aspecte, i que ara sembla més aviat un pa de pagès i que ja no és rodona, com ho era quan jo estudiava cosmografia per fer un llarguíssim viatge marítim amb els argonautes; però, això no obstant, no acabo d’entendre com és que pesa menys que abans.

A.- La causa, no la sé. Però pel que fa a la lleugeresa de què et parlo, ho pots comprovar ara mateix, només que vulguis agafar-la amb la mà un moment i notar-ne el pes.

H.- A fe d’Hèrcules, si no ho hagués provat no m’ho hauria cregut mai. ¿Quina és, però, aquesta altra novetat que hi sento? L’altre vegada que la vaig portar, sentia batre fort sobre el dors, com fa el cor dels animals; i feia un brunzir continu que semblava un vesper. Ara, en canvi, quan el batre, sembla un rellotge amb la molla trencada; i quant al brunzir, jo no hi sento res de res.

A.- D’això, tampoc no te’n sé dir res, si no és que ja fa molt temps que el món deixà de fer moviments i sorolls perceptibles i, per la meva part, molt em vaig témer que no s’hagués mort, i esperava que qualsevol dia m’infectaria amb la seva ferum; i pensava com i en quin lloc el podria enterrar i l’epitafi que li havia de posar. Després, però, veient que no es podria, vaig pensar que, d’animal que era, s’havia convertit en una planta, com Dafnis i tants d’altres; i que per això no es movia ni respirava, i encara temo que d’aquí poc no faci barbim per les meves espatlles i s’hi arreli.

H.- Jo més aviat crec que dorm, i que aquest son és semblant al d’Epimènides, que durà mig segle i escaig; o com es diu d’Ermòtim, que l’ànima li sortia del cos cada vegada que volia, i en restava fora molts anys, bo i anant de gresca per diversos països, i després hi tornava. Fins que els amics, per posar fi a aquella història, li cremaren el cos, de manera que l’esperit, quan tornà i hi va voler entrar, trobà la seva casa destruïda, i si va voler dormir a cobert hagué de llogar-ne una o bé hagué d’anar a la taverna. Però perquè el món no dormi eternament i perqué algun amic o benefactor, creient-lo mort, no hi cali foc, vull que intentem desvetllar-lo d’alguna manera.

A.- D’acord, ¿però de quina manera?

H.- Jo li faria tastar una bona bastonada amb aquesta clava, però em fa por d’acabar-lo d’escalafar i de fer-ne una coca; o que la crosta, vist que sembla tan lleugera, se li hagi aprimat tant que amb el cop es faci miques com si fos un ou. Tampoc no estic gaire segur que els homes, que en els meus temps lluitaven cos a cos amb els lleons i ara amb les puces, no morin de sobte tots plegats per la garrotada.

El millor que podem fer és que jo arraconi la clava i tu el gavany, i que juguem plegats a pilota amb aquesta esferota. ¡Em sap greu de no haver portat els guants o les raquetes que fem servir Mercuri i jo quan juguem a casa de Júpiter o a l’hort! Però amb els punys també anirà bé.

A.- ¡Això mateix, perquè el teu pare, en veure’ns jugar, vulgui participar del joc i, amb la seva pilota de foc, ens precipiti a tots dos no sé pas on, com Fetont al Po!

H.- Tindries raó, si jo fos, com ho era Fetont, fill d’un poeta i no fill seu; i encara que no ho fos, perquè si els poetes poblaren les ciutats amb el so de la lira, jo en tinc prou amb les ganes de despoblar el cel i la terra a cops de clava. I la seva bola, jo l’enviaria d’un cop de peu fins les últimes golfes del cel empiri. Estigues segur, però, que encara que m’agafés el rampell d’arrencar cinc o sis estrelles per jugar a fer punteria, o a tir al blanc amb un cometa, com si fos una fona, agafant-lo per la cua, o bé de fer servir el sol per jugar al llançament del disc, el meu pare faria veure que no ho veia. A part que, amb aquest joc, la nostra intenció és fer el bé al món, i no com Fetont, que el que volia era mostrar la lleugeresa de la seva persona davant les Hores, que li aguantaren el marxapeu en pujar al carro, guanyar-se la reputació de bon cotxer davant d’Andrèmeda, de Cal.listo i de les altres belles constel.lacions, a les quals, com és sabut, mentre passava, anava llançant ramets de raigs i boletes confitades de llum, i lluir-se davant els déus del cel a l’hora del passeig, aquell dia, que era un dia de festa.

En resum, no et trenquis més el cap per la còlera del meu pare, que jo, en qualsevol cas, em comprometo a rescabalar-te dels anys. Au, vinga, treu-te l’abric i tira’m la pilota.

A.- Si us plau per força, hauré de fer el que tu em manis, perquè ets robust i vas armat, i jo vaig desarmat i soc vell. Vés amb compte, si més no, que no  et caigui, no fos cas que li sortissin més bonys, o se li marqués alguna part, o s’esquerdés, com quan Sicília s’arrencà d’Itàlia i Àfrica d’Espanya, i en saltés cap estella, és a dir, una província o un regne, fins al punt de provocar una guerra.

H.- Per part meva, no pateixis.

A.- Té la pilota. Veus, va una mica de costat, perquè té una forma abonyegada.

H.- Vinga, tira-la una mica més fort, que no m’arriba.

A.- Aquí no cal picar fort, perquè normalment hi bufa un garbí i el vent s’endú la pilota perquè és lleugera.

H.- Aquest és el seu gran defecte, que sempre va cap on va el vent.

A.- La veritat és que no aniria pas malament que la infléssim, perquè veig que sobre el palmell no rebota més que un meló.

H.- Aquest defecte és nou, perquè abans botava i saltava com un cabrit.

A.- Corre cap allà, ¡de seguida! ¡ De pressa, et dic! ¡Que caurà, vatua déu! ¡Malaïda siga l’hora en que has vingut!

H.- Tan desviada i tan arran de terra me l’has tirada que no l’hauria poguda agafar ni que m’hagués volgut trencar el coll. ¡Ai las! ¡Pobrissona! ¿Com estàs? ¿Et fa mal res? No se sent res de res i no es veu bellugar cap ànima, i sembla que tothom dorm com abans.

A.- ¡Deixa-me-la, per tots els corns de l’Estígia!, que me la tornaré a posar a l’espatlla. I tua agafa de nou la clava i torna-te’n al cel de seguida a excusar-me davant de Júpiter per aquest fet, que ha passat per culpa teva.

H.- ¡Així ho faré! Fa molts segles que a casa del meu pare s’hi està un poeta, un tal Horaci, que va ser admès com a poeta de cort a instàncies d’August, al qual Jùpiter havia deïficat per les consideracions que calgué fer al poder dels romans. Aquest poeta va cantussejant unes cançonetes, entre les quals n’hi ha una que diu que l’home just no es mou ni que caigui el món. Hauré de creure que avui dia tots els homes són justos, perquè el món ha caigut i no s’ha mogut ningú.

A.- ¿Qui posa en dubte la justícia dels homes? Tu, però, no perdis més temps i corre de seguida a disculpar-me davant del teu pare, perquè molt em temo que d’un moment a l’altre un llamp em transformarà d’Atlas en Etna.